Pel que fa a la nostra vida, podem dir que no disposem de cap màquina, tot es fa a mà. Les grans baluernes feudals, els teixits més fins o grollers, els estris indispensables i els llibres: tot es fa a mà. L'home és molt acostat a la matèria. De la matèria, en tenim a penes una idea empírica. Això fa que siguem molt supersticiosos i molt hàbils. La nostra força motriu és el cavall o la somera. La matèria bruta i l'eina tenen un valor fabulós. La vida és molt dura. Hi ha molt poca gent, però en relació amb les extensions cultivades encara n'hi ha massa. Europa és un enorme bosc. La naturalesa és primigènia i crua i, llevat del litoral trepitjat, la botànica és invadent. Les feines principals són el desboscament i la caça. El llop, el porc senglar i els cérvols són constants amenaces per als homes i els ramats. L'arada és la romana i hom sembra cada dos o tres anys, no n'hi ha adobs. Les produccions agrícoles són irrisòries. No són pas suficients per alimentar la població. Hom paga al senyor feudal en fruits i el que queda no arriba mai a cobrir l'any. L'augment, petit, molt relatiu, de la població és més ràpid que l'augment de la superfície de les terres de cultiu.

El país és, gairebé en la totalitat, agrari. Hi ha, és clar, grans centres comercials- Marsella, París, Toulouse, Barcelona, Lió, Milà, Gènova, Venècia,...- que són, en graus diferents, ciutats comercials i cosmopolites, amb marxants de tot arreu, sobre tot d'Orient, car és d'Orient que arribaven la major part dels articles fabricats. Les indústries locals són basades en els artesans. Els articles de primera necessitat són fabricats a les cases. Les pageses filen la llana o el lli i els pagesos teixen les robes indispensables. A les petites viles, hi ha ferrers, ollers, basters, fusters... Tota la gamma. Els transports són, com correspon als camins, un desastre. L'isolament és total. Els objectes fabricats són caríssims. Els pobres se'n passen sempre, i sovint els rics- fins i tot dels objectes més necessaris, dels objectes que a la Roma imperial són corrents i ho són a Orient. El retrocés és impressionant.

El llit és un luxe, àdhuc per als rics. Solem dormir sobre màrfegues de palla a terra. La vaixella és raríssima. Mengem la sopa en plats de fusta- sovint diverses persones en el mateix plat. El pa generalment és sec i el fem servir per atrapar el talls. La taula són planxes de fusta que es posen sobre capitells. Del mobiliari, el més important és la caixa, el cofre, perquè té pany i clau. Hi guardem tot el que té algun valor. Serveix per a seure. Per a les grans solemnitats, els senyors tenen seients de fusta esculpida. La tendència és asseure's a terra o sobre els socs dels arbres. Els rics viuen en grans baluernes, generalment acastellades, la importància de les quals ve donada pel gruix de les parets i per la solidesa exterior. Els pagesos viuen en construccions de pedra i fang o de fusta. Els incendis són molt corrents. Per evitar que el gra recollit es cremi, el solen enterrar. A les petites poblacions la gent viu entaforada i densificada en construccions situades a dins de les muralles, de vegades, en construccions de fusta, que l'enorme bosc proporciona. La fusta és el que abundava més. Així, els focs fan feredat. Existeixen clavegueres o d'altres sistemes d'aigües. Els carrers són una porqueria indescriptible- una porqueria corregida per les aigües de pluja. L'olor de les deposicions dels animals és invadent. Fins i tot els castells són una concentració d'olors de quadra, de fum i de suor rància. La falta de confort i la promiscuïtat és total... Una cosa és fatal, en acabar-se la llum del dia: la il•luminació de les cases. Les candeles són raríssimes i cares. Hom s'il•lumina com a l'època homèrica amb llumenetes d'olis infectes i parpellejants o amb trossos de fustes resinoses que fan més fum que llum. Tot es afumat i vagarós i exhala una insuportable mala olor. Ens llevem a primera hora i recollim a l'hora baixa. La nit és un misteri total. Viure ho emplena tot- simplement el viure. Per a viure, en el sentit estricte de la paraula, cal realitzar una quantitat de feina fenomenal. Cal lluitar directament per resoldre les més peremptòries necessitats. La insolidaritat és total i quan es romp és ineficaç. En un món semblant ¿és possible d'ocupar-se d'alguna cosa més que de la vida crua i immediata?... Però, és clar, no és pas tot negatiu: la pobresa de l'utillatge vital obliga a l'adaptació i a l'enginy. Com que l'escriptura és un luxe desorbitat i s'ha de tenir memòria, l'home té emmagatzemats al cap tots els coneixements que posseeix. Coneixem els més elementals moviments del sol i de les estrelles, que ens orienten, i tenim l'ull i la mà segurs; coneixem les virtuts de les plantes; les festes religioses són el nostre calendari. Creiem en els vells, no perquè sàpiguen més, sinó perquè són vells, i els sermons dels capellans ens emplenen i els coneixements de l'ofici són reals.