Almogàvers era la denominació que reberen les unitats paramilitars en forma de companyies d'infanteria lleugera alçades a la Corona d'Aragó per lluitar contra les taifes islàmiques de la Península Ibèrica i formades sobretot per catalans i aragonesos. Aquest tipus d'infanteria lleugera també s'alçà en d'altres territoris, i a Castella s'anomenaren peones.
El seu protagonisme històric però, l'aconseguiren un cop finalitzat el període de conquesta de les taifes islàmiques. Davant del problema per desmovilitzar-les i reintegrar-les a la vida civil, foren reclutats per formar la Companyia Catalana d'Orient i van participar en la Guerra de Sicília al servei del rei Frederic II de Sicília. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.

Etimologia
Aquestes companyies dedicades a l'assalt dels territoris musulmans foren anomenades per aquests com al-mugavar («els que provoquen disturbis»). Quan realitzaven incursions en territori islàmic (d'una durada d'un a dos dies) en esquadrons d'uns dotze homes, eren guiats per un adalí (de l'àrab al-dalla, «ensenyar el camí», "guia"). El capità de l'escuadró era anomenat almogaten (de l'àrab al-mucaddem, «el capità», «el que dirigeix»).

La primera infanteria
Els almogàvers van ser considerats com una de les millors infanteries de la seva època i van ser precursors d'un estil de lluita que la historiografia militar reconeix com a nascut a Catalunya: la guerra guerrejada o guerrilla.
En una època on la cavalleria era l'arma predilecta dels exèrcits i on el model de l'ideal cavalleresc era el mític a seguir, els almogàvers utilitzaven el terreny al seu favor, lluitaven de nit, anaven sempre dempeus i no feien servir cuirassa, fet que els donava una gran mobilitat.
També cal destacar que no eren ben bé un exèrcit, sinó que formaven un estil de vida molt dur, lluitaven mentre els nens i les dones miraven i aprenien a lluitar, viatjaven tots plegats: gent gran, dones i nens, i no tenien cap ofici: tot ho prenien en ràtzies, per la qual cosa eren una gran molèstia en temps de pau per a qualsevol dirigent. Van néixer de la violència de frontera entre el món islàmic i el cristià, i el sedentarisme va ser la seva fi.

Història
Coneixem la seva existència a partir del segle XIII quan, en grups d'una dotzena d'homes, feien incursions d'un dia o dos en terra sarraïna.
Per part seva els dirigia l'almugatèn i quan havien de cobrir un atac més important, rebien les ordres d'un adalil, de designació reial. Vivien, principalment, del botí que obtenien en les seves incursions.
Anaven armats només amb un coltell, una llança i dos dards, anaven vestits amb una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir i se'ls considerava homes forts, frugals i molt àgils en la lluita.
Pels noms que portaven i se'ls designava, és segur que el seu origen estaria en l'organització militar sarraïna. El mateix nom d'almogàver està relacionat amb l'àrab gawara que significa fer una expedició militar, fer una algarada. Però és que, a més, els que els dirigien, tant l'adalil (de l'àrab dalla, ensenyar el camí) com l'almugatèn (de l'àrab al-mucaddem, el capità, el que dirigeix) portaven termes derivats de l'àrab.
Formaven una host nombrosa, ja que Pere el Gran (1276-1285) en portà uns 15.000 en les seves expedicions a l'Tunis i Sicília, i lluitaren també en terres catalanes durant la Croada contra la Corona d'Aragó sota comandament de Roger de Llúria, participant en la batalla del coll de Panissars. Molts es quedaren en terres sicilianes, defensant el fill de Pere, Frederic II de Sicília. Però, després de la Pau de Caltabellotta (1302), es quedaren sense feina. Va ser llavors que es va constituir la Companyia Catalana d'Orient, en la que Roger de Flor (1268-1305) els va portar a Constantinoble, i ell i els almogàvers, amb un total de 4.000 homes, es van posar al servei de l'emperador Andrònic II, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra: Desperta, ferro! Desperta!, que proferien abans d'entrar en batalla, alhora que donaven cops a les pedres amb els ferros i les llances. Roger de Flor va ser assassinat a Adrianòpolis (l'actual Edirne) el 4 d'abril de 1305, fet que va provocar la ira dels catalans que ja era prou justificada per l'incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, un cop veieren que els catalans els hi havien tret el problema turc del davant.
Després de la resistència heroica a Gal·lipoli amb una destacada intervenció de Ramon Muntaner que descriu els fets directament viscuts, i que era el tresorer de la companyia, van, durant dos anys devastar el territori a consciència, fets que es coneixen com la venjança catalana. L'any 1310 la Companyia es va establir a Atenes, on havia estat reclamada pel duc Gautier V de Brienne, a qui van derrotar en la Batalla del riu Cefís, en la que van exterminar l'exèrcit atenenc, donant pas als ducats d'Atenes i Neopàtria, sota la senyoria del regne de Sicília. Els ducats van quedar sota el domini català fins l'any 1388, quan van ser ocupats pels venecians.
Els almogàvers que no van participar en l'aventura grega es van distingir també en la guerra contra Castella (1296-1304), en la croada contra Almeria (1309), en les campanyes de Granada (1330-1334), contra el rei de Mallorca (1343-1344), en les expedicions a Sardenya (1353, 1354 i 1367) i una altra vegada contra Castella (1356-1369). Durant el segle XV encara hi ha grups d'almogàvers, però cada vegada esdevingueren menys importants. Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner en la seva Crònica ens els descriu amb detalls vívids i, a voltes, exagerats, per bé que ell els va conèixer molt de prop, ja que també va ser almogàver. Més que ningú van ser els almogàvers els qui van propagar el català per la Mediterrània, ja que el català era la seua llengua.

Per si no ha quedat prou clara la relació una mica mes d'història. Ara un article tambe de la Viquipèdia sobre Berenguer d'Entença, un dels fills de Galbors d'Entença (si si, la que vivia al castell de mora)

Berenguer de Montpeller d'Entença (? - 1306). Cap d'Almogàvers.

Família
Va ser un dels dotze fills de Berenguer I d'Entença i la seva muller Galbors. La seva germana Saurina es va casar amb Roger de Llúria, i va ser un noble del Comtat de Ribagorça, fet pel qual ha estat considertat per uns com a català i per d'altres com a aragonès. Va lluitar a Calàbria i a Sicília, fins que es va signar la Pau de Caltabellotta.

Els Almogàvers
Amb els seus almogàvers, Berenguer d'Entença va mantenir una llarga disputa des de l'any 1279 amb l'Orde del Temple del Castell de Miravet per una qüestió d'impostos que va suposar una guerra que va durar fins a la seva mort i que va castigar durament la Ribera d'Ebre.

S'incorporà a l'Companyia Catalana d'Orient, a la darrera meitat de l'any 1304, quan aquesta ja havia arribat a Constantinoble, i que havia foragitat els turcs de la península d'Anatòlia. Entença va arribar amb Bernat de Rocafort, però la seva arribada va ser molt ben rebuda per tota la host almogàver, ja que era considerat a l'alçada d'en Roger de Flor. Quan Entença va arribar, Roger de Flor li va passar el títol de Megaduc, llavors ell va reclamar el de Cèsar de l'imperi.

Entença va portar amb ell nou galeres a la flota almogàver. Amb aquestes galeres van arribar uns tres-cents cavallers catalans, i un miler d'almogàvers. Berenguer d'Entença és qui, va passar a dirigir els almogàvers després de la mort d'en Roger de Flor, i va declarar la guerra a l'imperi d'Andrònic en represàlia, els almogàvers, i van atacar l'Imperi arrasant tot el que van trobar en el seu camí fins a Constantinoble (Venjança Catalana).
Va voler tornar a Catalunya per a aconseguir més tropes, però el van capturar. Tot i això, va ser alliberat gràcies a les gestions que va fer en Jaume II, i va tornar el 1306 a Gal·lípoli, amb més homes per a l'expedició. Però la majoria d'almogàvers ja no li donaven suport, sinó a Bernat de Rocafort, aquest li tenia molta enveja, i Entença va morir de manera suposadament accidental, a mans dels homes de Rocafort.

Espero que ara si hagi quedat clar, resumint, un dels fills de la senyora del castell de mora, va ser MEGADUC del almogavers, càrrec que li va concedir el seu cunyat Roger de Flor.

Cridem ben fort... DESPERTAFERRO!!!