Sense mes dil·lació passem llista dels integrants a la nostra companyia d'avançada:


El nostre almugaten, el jefe. Amb els seus tocs de gralla infernal desperten entre nosaltres les mes fondes passions i fan que els nostres cops siguin cada cop mes efectius. Salve Ferran!







La dona de l'almugaten!, mos cuida, mos ajuda i quan mos portem malament mos brama. Una bona senyora com no n'hi ha d'altra. El seu tabal complementa la infernalitat de la gralla masculina.
Salve Ana!







El fill gran del jefe, templat com la seva mare, conciençut com el pare, sofridor patidor pero bon lluitador. Abanderat, tabaler i xerraire.
Salve Andreu!


L'almogaver mes jove, el mes entusiasta i el que es cansa abans, te bon cor i bones intencions, pero compte te el nervi de la mare!
Salve Arnau!














El nostre caçador, es mes intrepipd, el mes directe!, tambe prou certer en els seus tocs de gralla, habil i bon company de fatigues!
Salve Albert!




El nostre estimat "romà", be de provincies pero es realment una persona fora de serie. Cuidador de terres, ramats. proveidor de menjar saludable a l'almugaten i familia.
Salve Miquel!











Vinguda de terres llunyanes, del cor de catalunya amb uns valors extradament modestos i religiosos.
Salve Cé!




Inconformista, dura, lluitadora... es nota el parentiu amb la dona de l'almugaten. El seu tambor no es dixa notar!, pero ui quan es nota!
Salve Copi!






Fa poc que es amb nosaltres pero ens ha captivat la seva empenta la seva originalitat i la lluita cos a cos!, val a dir que aquest "ogre", es mes aviat modest i calladet.
Salve Xavi!




Abanderat, brut com el que més, funanbulista de la lluita armada i amant de les postes de sol, aixi es el nostre...
Salve Eloi!



La nostra curandera, remeiera per execelencia, te herbes per a tot i a tot hora. Incorformista i una mica funanbulista com el seu germà.
Salve Alba!







Un adquisició prou encertada, el vam comprar com a esclau a terres llunyanes i s'ha convertit en un bon soldat, per a presentar batalla.
Salve Guifre!






La joventut es el seu fort, sincer, directe i lluitador. L'amo dels tambors, els seus ritmes son com foc que et crema les entranyes.
Salve Isaac, rei del tambor!



L'humil redactor, el primer d'arribar i l'ultim en marxar del camp de batalla. no se que dir d'este company, no en va es una bona persona, emparentat en l'almugaten, la dona i la cunyada, diriem que esta un pel enchufat.
Salve Jordi!

Presentem doncs respecte als lluitadors, als que es juguen la pell en el camp de batalla dels carrers del poble. Son uns lluitadors exepcionals.





Cridem ben fort... DESPERTAFERRO!!!

El feudalisme eclesiàstic, tant el bisbal com el monàstic, si és ric i fort. L'Església té les seves lleis. En alguns casos, l'Església és la moderació entre els senyors i els pagesos. L'Església parla una llengua diferent: el llatí. Com que ningú, pràcticament, no sap llatí, aquesta és una força separativa molt important i l'explicació de per què mai no és discutida. És una força d'una obscuritat absolutament objectiva, creada per la ignorància de l'environament. El llenguatge dels oficis (de la missa), de l'Evangeli, de la Bíblia, dels Pares de l'Església és el llatí. És el llatí allò que dona a l'Església un aspecte supranacional... L'Església s'ocupa, més o menys, dels desgraciats, dels malalts, dels morts, i els monestirs tenen hospicis per als passavolants i mendicants, hospitals i aixoplucs. La caritat privada es fa davant de les esglésies i en nom de Déu. Només l'Església posseeix escoles. Els únics lletrats eren els homes d'església. El fet és importantíssim. És el que explica que aquests homes siguin els secretaris i els consellers, els escrivents i els comptables, els directors generals de barons i comtes i prínceps. De les seves escoles, en surten els notaris, juristes, diplomàtics, metges, constructors. En els monestirs es transcriuen els llibres, es porten els registres, en naixen l'art romànic, la pintura, les prodigioses coloracions dels llibres. S'ocupen de teologia i de filosofia. Sospito que les úniques persones que tenen alguna capacitat expressiva, alguna conversació, algun interès, es recluta entre aquest elements. Però el més important potser és que l'Església emplena la vida de la gent- és a dir, la projecció social de l'Església. Tot el que no és estrictament el treball i la feina és emplenat per la gent d'església: misses, processons, exorcismes, bateigs, matrimonis, enterraments, festes de sants, calendaris de les festes, sermons, cerimònies, espectacles representant la vida dels sants o les grans efemèrides, imatges simbòliques de favors demanats, el sol o la pluja, miraculisme permanent. Tot es fa amb la gravetat que exigeixen els misteris.

Les castes de la societat medieval específicament lliures són les feudals de la noblesa senyorial o eclesiàstica perquè tenen a la mà la justícia, la guerra i l'impost. Els pagesos, la petita burgesia i l'artesanat són classes servils.

La classe dirigent són els senyors feudals d'origen germanci i franc... L'aparició d'una burgesia comercial a les ciutats d'un cert volum és molt lenta. En els segles XI i XII, el volum de negocis d'aquesta classe no fou prou decissiu per a tenir un pes. És el cas de Barcelona i de les ciutats similars del continent. Els nobles tenen les armes i poden fer la guerra. Formen una societat forta, d'una gran vitalitat; tenen una moral pròpia i una concepció precisa de la vida. En definitiva, la paraula franc vol dir un home lliure. La seva llei és la del més fort. Poden encunyar moneda, i els d'Empúries ho fan. La justícia que administren pota arribar al punt més alt: la pena de mort. La terra i els homes són la seva propietat inalienable. Les obligacions dels vassalls són fatídiques. Els drets dels senyors són tan normals tant si estan basats en el caprici com en la raó. El sistema feudal sembla haver estat inventat per assegurar al senyor la màxima llibertat amb el màxim de garanties de seguretat. L'obediència és assegurada, perquè el poble, si bé depèn del senyor, depèn essencialment de Déu. Déu distribueix al seu gust la pluja i la sequetat, la pau o la guerra, la salut o les epidèmies, totes les desgracies individuals o col·lectives. Déu disposa, després de morts, del destí dels homes. No es pot pas ofendre impunement. A pesar d'aquesta enorme base, el feudalisme, parlant en general, acabarà malament, per raons econòmiques, que es tornaran cada vegada més precàries a mesura que el príncep- o sigui el rei- avança en la seva política d'unificació.

Com els servils, el noble menja amb les mans; dorm sobre palla o sobre la ploma; tremola de fred o sua en habitacions afumades i infectes; camina sobre el fang o es banya a l'estany o al riu; segueix les estacions perquè de la meteorologia, en depen, en definitiva, la renda de la terra. La terra i els pagesos són la riquessa.

No disposem de cap element d'higiene. La duració mitjana de la vida és de trenta a trenta-cinc anys. Les raons són sempre les mateixes: poca alimentació o alimentació desfavorable; falta d'higiene i insuficiència de la medicina.

La mortalitat infantil és immensa: les tres quartes parts de les criatures es moren en el primer any de la seva vida. Les casades estan gairebé sempre plenes. De fet, els fills que sobrevivien són sempre excessius. La població creix sempre més que les possibilitats alimentàries. La criatura que sobrepassa els tres anys és un cas de vitalitat i de força. Haurà resistit les aigües corrompudes, els aliments avariats, la humitat, la insolació, els corrents d'aire, els insectes i les ferides. De tota manera, la fam, la disenteria, el tètanus i la febre pauperal poden abatre el temperaments més forts. A les malalties ordinàries, s'hi afegeixen el tifus, la verola, el còlera i, de vegades, la pesta. En aquells segles, l'única arma contra les epidèmies és una esperança terrorífica i supersticiosa en la misericòrdia divina, que hom pensa obtenir a través d'oracions i sacrificis. Es produeixen moments de pànic enormes que originen l'ostracisme general. Si algú s'acosta als pestífers és considerat o un heroi o un foll i la gent en fuig perquè el donen per contagiat. Els transports són horribles. Una mala collita és la fam indefectible. Morir de fam no és res excepcional. Així, la gent es mor molt jove.

Almogàvers era la denominació que reberen les unitats paramilitars en forma de companyies d'infanteria lleugera alçades a la Corona d'Aragó per lluitar contra les taifes islàmiques de la Península Ibèrica i formades sobretot per catalans i aragonesos. Aquest tipus d'infanteria lleugera també s'alçà en d'altres territoris, i a Castella s'anomenaren peones.
El seu protagonisme històric però, l'aconseguiren un cop finalitzat el període de conquesta de les taifes islàmiques. Davant del problema per desmovilitzar-les i reintegrar-les a la vida civil, foren reclutats per formar la Companyia Catalana d'Orient i van participar en la Guerra de Sicília al servei del rei Frederic II de Sicília. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.

Etimologia
Aquestes companyies dedicades a l'assalt dels territoris musulmans foren anomenades per aquests com al-mugavar («els que provoquen disturbis»). Quan realitzaven incursions en territori islàmic (d'una durada d'un a dos dies) en esquadrons d'uns dotze homes, eren guiats per un adalí (de l'àrab al-dalla, «ensenyar el camí», "guia"). El capità de l'escuadró era anomenat almogaten (de l'àrab al-mucaddem, «el capità», «el que dirigeix»).

La primera infanteria
Els almogàvers van ser considerats com una de les millors infanteries de la seva època i van ser precursors d'un estil de lluita que la historiografia militar reconeix com a nascut a Catalunya: la guerra guerrejada o guerrilla.
En una època on la cavalleria era l'arma predilecta dels exèrcits i on el model de l'ideal cavalleresc era el mític a seguir, els almogàvers utilitzaven el terreny al seu favor, lluitaven de nit, anaven sempre dempeus i no feien servir cuirassa, fet que els donava una gran mobilitat.
També cal destacar que no eren ben bé un exèrcit, sinó que formaven un estil de vida molt dur, lluitaven mentre els nens i les dones miraven i aprenien a lluitar, viatjaven tots plegats: gent gran, dones i nens, i no tenien cap ofici: tot ho prenien en ràtzies, per la qual cosa eren una gran molèstia en temps de pau per a qualsevol dirigent. Van néixer de la violència de frontera entre el món islàmic i el cristià, i el sedentarisme va ser la seva fi.

Història
Coneixem la seva existència a partir del segle XIII quan, en grups d'una dotzena d'homes, feien incursions d'un dia o dos en terra sarraïna.
Per part seva els dirigia l'almugatèn i quan havien de cobrir un atac més important, rebien les ordres d'un adalil, de designació reial. Vivien, principalment, del botí que obtenien en les seves incursions.
Anaven armats només amb un coltell, una llança i dos dards, anaven vestits amb una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir i se'ls considerava homes forts, frugals i molt àgils en la lluita.
Pels noms que portaven i se'ls designava, és segur que el seu origen estaria en l'organització militar sarraïna. El mateix nom d'almogàver està relacionat amb l'àrab gawara que significa fer una expedició militar, fer una algarada. Però és que, a més, els que els dirigien, tant l'adalil (de l'àrab dalla, ensenyar el camí) com l'almugatèn (de l'àrab al-mucaddem, el capità, el que dirigeix) portaven termes derivats de l'àrab.
Formaven una host nombrosa, ja que Pere el Gran (1276-1285) en portà uns 15.000 en les seves expedicions a l'Tunis i Sicília, i lluitaren també en terres catalanes durant la Croada contra la Corona d'Aragó sota comandament de Roger de Llúria, participant en la batalla del coll de Panissars. Molts es quedaren en terres sicilianes, defensant el fill de Pere, Frederic II de Sicília. Però, després de la Pau de Caltabellotta (1302), es quedaren sense feina. Va ser llavors que es va constituir la Companyia Catalana d'Orient, en la que Roger de Flor (1268-1305) els va portar a Constantinoble, i ell i els almogàvers, amb un total de 4.000 homes, es van posar al servei de l'emperador Andrònic II, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra: Desperta, ferro! Desperta!, que proferien abans d'entrar en batalla, alhora que donaven cops a les pedres amb els ferros i les llances. Roger de Flor va ser assassinat a Adrianòpolis (l'actual Edirne) el 4 d'abril de 1305, fet que va provocar la ira dels catalans que ja era prou justificada per l'incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, un cop veieren que els catalans els hi havien tret el problema turc del davant.
Després de la resistència heroica a Gal·lipoli amb una destacada intervenció de Ramon Muntaner que descriu els fets directament viscuts, i que era el tresorer de la companyia, van, durant dos anys devastar el territori a consciència, fets que es coneixen com la venjança catalana. L'any 1310 la Companyia es va establir a Atenes, on havia estat reclamada pel duc Gautier V de Brienne, a qui van derrotar en la Batalla del riu Cefís, en la que van exterminar l'exèrcit atenenc, donant pas als ducats d'Atenes i Neopàtria, sota la senyoria del regne de Sicília. Els ducats van quedar sota el domini català fins l'any 1388, quan van ser ocupats pels venecians.
Els almogàvers que no van participar en l'aventura grega es van distingir també en la guerra contra Castella (1296-1304), en la croada contra Almeria (1309), en les campanyes de Granada (1330-1334), contra el rei de Mallorca (1343-1344), en les expedicions a Sardenya (1353, 1354 i 1367) i una altra vegada contra Castella (1356-1369). Durant el segle XV encara hi ha grups d'almogàvers, però cada vegada esdevingueren menys importants. Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner en la seva Crònica ens els descriu amb detalls vívids i, a voltes, exagerats, per bé que ell els va conèixer molt de prop, ja que també va ser almogàver. Més que ningú van ser els almogàvers els qui van propagar el català per la Mediterrània, ja que el català era la seua llengua.

Per si no ha quedat prou clara la relació una mica mes d'història. Ara un article tambe de la Viquipèdia sobre Berenguer d'Entença, un dels fills de Galbors d'Entença (si si, la que vivia al castell de mora)

Berenguer de Montpeller d'Entença (? - 1306). Cap d'Almogàvers.

Família
Va ser un dels dotze fills de Berenguer I d'Entença i la seva muller Galbors. La seva germana Saurina es va casar amb Roger de Llúria, i va ser un noble del Comtat de Ribagorça, fet pel qual ha estat considertat per uns com a català i per d'altres com a aragonès. Va lluitar a Calàbria i a Sicília, fins que es va signar la Pau de Caltabellotta.

Els Almogàvers
Amb els seus almogàvers, Berenguer d'Entença va mantenir una llarga disputa des de l'any 1279 amb l'Orde del Temple del Castell de Miravet per una qüestió d'impostos que va suposar una guerra que va durar fins a la seva mort i que va castigar durament la Ribera d'Ebre.

S'incorporà a l'Companyia Catalana d'Orient, a la darrera meitat de l'any 1304, quan aquesta ja havia arribat a Constantinoble, i que havia foragitat els turcs de la península d'Anatòlia. Entença va arribar amb Bernat de Rocafort, però la seva arribada va ser molt ben rebuda per tota la host almogàver, ja que era considerat a l'alçada d'en Roger de Flor. Quan Entença va arribar, Roger de Flor li va passar el títol de Megaduc, llavors ell va reclamar el de Cèsar de l'imperi.

Entença va portar amb ell nou galeres a la flota almogàver. Amb aquestes galeres van arribar uns tres-cents cavallers catalans, i un miler d'almogàvers. Berenguer d'Entença és qui, va passar a dirigir els almogàvers després de la mort d'en Roger de Flor, i va declarar la guerra a l'imperi d'Andrònic en represàlia, els almogàvers, i van atacar l'Imperi arrasant tot el que van trobar en el seu camí fins a Constantinoble (Venjança Catalana).
Va voler tornar a Catalunya per a aconseguir més tropes, però el van capturar. Tot i això, va ser alliberat gràcies a les gestions que va fer en Jaume II, i va tornar el 1306 a Gal·lípoli, amb més homes per a l'expedició. Però la majoria d'almogàvers ja no li donaven suport, sinó a Bernat de Rocafort, aquest li tenia molta enveja, i Entença va morir de manera suposadament accidental, a mans dels homes de Rocafort.

Espero que ara si hagi quedat clar, resumint, un dels fills de la senyora del castell de mora, va ser MEGADUC del almogavers, càrrec que li va concedir el seu cunyat Roger de Flor.

Cridem ben fort... DESPERTAFERRO!!!

És una dependència de la terra, d'una agricultura precària, sense adobs, amb un regadiu rudimentari i una producció pobra; amb animals difícils de mantenir, periòdicament destruïts per les epidèmies. Els cavalls, els ases, els matxos, les mules i els bous són la nostra força motriu i el nostre transport. En la construcció, el ciment és fabricat amb sang de bou; en temps de guerra, les pells de bou serveixen de protecció contra el foc; les pells de les bèsties, els nervis, els budells, les banyes són objectes familiars de primera necessitat. La llana dels moltons i els camps de lli són la base del tèxtil familiar: el teixit es dur de fabricar, molt sòlid i dura anys i panys. Com que no n'hi ha sabó, hom es renta amb cendra. Rentar-se és molt rar. Els trobadors diuen que els pobres es renten quan la pluja els mulla. No portem camisa, els rics, poques vegades. Hom dormim un, amb les pells dels animals com abrigalls. És corrent- a l'estiu- anar descalç, mentre fa bon temps, la nuesa de les criatures és total. Els camps i els prats serveixen per a emplenar les màrfegues, i donen el pa i les herbes dels animals. No sabem que és escombrar els sòls de les cases, que són, generalment plens d'herba. La volalla és abundant i és deixada en llibertat. Els nobles utilitzen la ploma per a els seus coixins i matalassos. Les banyes de les bèsties són els veires i els corns de caça... L'enorme abundància del bosc fa que la fusta sigui abundant. Els arbres són abatuts de qualsevol manera, perquè el problema principal és la "domesticació" de la terra, és a dir, cultivar-la, tornar-la productiva. Els feudals es queden els troncs vius, i els pobres, els morts i la branqueta. En els castells es fan grans focs a la llar. La fusta és utilitzada, copiosament, per a els obres de defensa militar, per fer màquines de guerra, ponts, passeres, escales, etc. La fusta és tractada amb una prodigalitat sense sentit. Els romans havien començat l'obra de desboscament, però és ara, en l'Edat Mitjana, quan aquesta feina es produeix a una escala molt més llarga- a l'escala, en els camps i vinyes, d'una colonització conspícua. L'Edat Mitjana és l'època dels bosquetans, de la mateixa manera que a l'època del barroc l'Empordà és un país de pastors... L'abundància botànica, i, per tant, de la fusta dona a l'habitacle humà, a través del foc, una olor, un gust, una aparença de fum, un color de fumositat permanent. L'olivera, la vinya, els camps de gra d'avena, les vaques, els xais, els porcs, els ocells i la caça, eren, per al poble, les úniques fonts de riquesa. Per a l'intercanvi s'utilitza tant el troc de les mercaderies com la moneda. Els pobres són molts pobres i la vida molt dura. Els senyors tenen la terra. Els pobres la cultiven i paguen els senyors en espècies.En els pobles -generalment molt petits- hi ha alguns artesans, una burgesia petita, generalment escassíssima